Carl Rogers (1902-1987). Psicòleg clínic estatunidenc, un dels autors més citats juntament amb Ellis. Va ser el primer que es va atrevir a filmar sessions de psicoteràpia i a analitzar-les. A continuació en trobem un exemple:
Gravació d’una pacient
Part 1
Part 2
Hem d’emmarcar a Rogers dins la psicologia humanista (considerada la tercera força en psicologia). Ell juntament amb Maslow (teòric de la psicologia humanista) es revolten contra les ideologies dominants, se senten incòmodes amb el conductisme.
Rogers i Maslow diuen que no està bé centrar-se només en l’aspecte negatiu dels humans i que només surti a la llum allò positiu de manera sublimada a allò negatiu. Ells consideren la persona en essència com un ésser positiu, com un nucli bo per naturalesa i que si es creen les condicions necessàries perquè aquest nucli aflori la persona donarà el millor de si mateixa. Pensen que el comportament de les persones és fruit d’una tendència innata a satisfer les necessitats i a créixer.
La figura del psicòleg canvia considerablement. Ara ja no és l’expert i es passarà a anomenar CLIENT al abans denominat pacient. La feina del psicòleg a partir d’aquí serà crear les condicions necessàries per tal que el potencial positiu de qualsevol humà pugui aflorar.
El model de Rogers és un model centrat en la persona i no en la figura del psicòleg. Per Rogers el fonamental és que la persona pugui viure tres condicions bàsiques que afavoriran el seu creixement personal:
1. Acceptació incondicional
Consisteix a acceptar les persones tal i com són, és a dir a considerar l’essència del què som i no del què fem. Hi ha contextos saludables i d’altres de destructius. Ens els saludables ens sentim bé, acceptats, parlem i això afavoreix el creixement de les persones.
2. Comprensió empàtica
Es tracta d’intentar entendre a l’altre des del seu punt de vista. Poder-te posar en la seva pell sense perdre la teva essència, no es tracta de fer-te teus els sentiments de l’altre persona, sinó d’intentar entendre’ls i viure’ls tal com l’altre ho faria. Aquest també és un context favorable pel creixement.
3. Autenticitat, congruència o coherència
Actitud de pensar, entendre fer...tot en la mateixa direcció. Mostrant autenticitat i coherència.
COMENTARI I REFLEXIÓ DEL DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES
"Pensant en els altres" és un documental retransmès fa temps al programa 60 minuts. És tracta d’un documental rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, on ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.
El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.
He de dir que em va semblar un reportatge molt emotiu que hauria de veure tothom. Em va sorprendre moltíssim la manera d’ensenyar d’aquest mestre, com feia conviure l’ensenyament pur i dur amb l’empatia, intentava fer entendre als nens com es sentiria el seu company si li feies tal cosa, volia veure les reaccions dels nens davant les adversitats, volia que s’entenguessin, que creessin un vincle fort entre ells.
Al principi d’aquest documental surt una cançó i vull citar una frase d’aquesta: Prepareu-vos i sigueu feliços des del fons del cor. Crec que això és que el pretén ensenyar el professor als seus alumnes, tracta de preparar-los per a la vida i perquè finalment puguin ser feliços. La clau per ser feliç és aprendre a pensar en els altres de debò.
El professor fa escriure cada dia cartes als seus alumes i se’n llegeixen unes quantes en veu alta. Se’n diuen “cartes de la llibreta”. Hi ha un moment en el documental que aconsegueix que els nens, en concret una nena pugui expressar davant de tothom els sentiments que porta dins, en aquest cas la mort del seu pare quan ella era petita. Els companys comencen a expressar els seus sentiments quan un noi explica la mort de la seva àvia fa quatre dies. És llavors quan el clima de solidaritat de la classe aflora i en concret aquesta nena pot parlar dels sentiments que té sobre la mort del seu pare. Em va semblar increïble aquesta manera de plantejar un problema sentimental per aquests nens de 10 anys, en concret la mort d’un familiar.
També vull destacar com pensant idees per celebrar el comiat, ja que el curs següent canviaran de classe, sel’s acut escriure una carta al pare d’un alumne, que ha mort. La volen escriure perquè el pare sàpiga que el seu fill està bé. Aquesta idea no és de l’alumne concret que ha perdut al seu pare, sinó que és dels seus companys, és això el realment increïble. M’hagués agradat moltíssim rebre una educació com la que han rebut aquests nens de Kanasawa.
També vull comentar que hi ha un moment on el professor crida l’atenció a un alumne que no es concentra i amenaça en castigar-lo sense anar a provar les barques (un projecte en el que han dedicat molt temps tots els alumes). En el documental es veu com els companys ajuden al seu amic, el defensen, donen la cara per ell, fins i tot diuen que si no ha de provar les barques aquest, que es quedaran tots sense provar-les. El professor un cop treu el càstig al nen s’adona que la reflexió on han arribat els seus alumnes és d’un nivell molt elevat. Ell mateix queda perplex dels seus alumnes.
Trobo admirable que aquest professor ensenyi als seus alumes a expressar els seus sentiments, concretament com ja he comentat ho fa mitjançant les cartes de la llibreta i fent que en llegeixin alguna en veu alta. És d’aquesta manera, quan expresses els teus sentiments, que els altres també expressen els seus i empatitzen amb tu. Com ja es veu en el documental, el clima d’aquesta classe és fantàstic i la labor del mestre totalment admirable, almenys sota el meu punt de vista.
En resum es pot dir que Toshiro Kanamori vol transmetre els tres punts de C. Rogers comentats anteriorment: l’acceptació incondicional, la comprensió empàtica i l’autenticitat, congruència o coherència.
Bona feina, Laura!
ResponderEliminar