domingo, 6 de febrero de 2011

Novena i última pràctica- ENFOCAMENT SISTÈMIC, Teràpia familiar estructural

INTRODUCCIÓ_________________________________________________________
En aquesta pràctica, la novena i última del mòdol de fonaments de psicologia amb l’Ernest Luz, vam parlar del Genograma i el Diagrama sistèmic.
Concretament ens vam centrar en un dels plantejaments de l’enfocament sistèmic; la Teràpia familiar estructural. (una de les moltes aplicacions de l’enfocament sistèmic).
 El creador d’aquesta teràpia és Salvador Minuchin, nascut l’any 1921. Aquest, diu d’entrada que no existeixen famílies desestructurades, sinó que totes tenen una estructura. Aquesta estructura pot ser estàndard o no estàndard.

En les estructures estàndard hi trobem el pare la mare i els fills i en les no estàndards trobem, per posar un exemple, la mare separada del pare i ajuntada amb un altre home on conviuen els fills d’ambdós matrimonis.
Segons S. Minuchin tenim prejudicis, pensem que fills/es d’estructures no estàndards tenen problemes i dificultats sempre, ell afirma que aquesta idea és falsa, que l’estructura d’una família no determina el benestar o malestar de les persones que en formen part. Diu que dins una família sigui d’estructura estàndard o no estàndard hi trobem persones que hi estiguin bé o que no ho estiguin. La qüestió és si et relaciones satisfactòriament amb els membres de la família, no si els pares estan separats per exemple.
Hi ha dos conceptes importants de Minuchin, el concepte de JERARQUIA i el de FRONTERA. A continuació els expliquem:
-JERARQUIA: la jerarquia és el nivell d’autoritat i poder i està relacionada amb la capacitat de decisió. Si la jerarquia de poder es capgira en una estructura de decisió tindrem dificultats en el funcionament d’aquella estructura. Parlem doncs de la quantitat de poder que es té, no de com es gestiona (hi ha moltes maneres de gestionar-lo).
Si S.Minuchin veia intromissions de la jerarquia es plantejava reestructurar-les. Minuchin considera que han de coexistir el poder (possibilitat de prendre decisions) i l’autoritat. El poder el tens només cal que el gestionis, l’autoritat cal que te la guanyis.
-FRONTERA: Aquest concepte fa referència a la presa de decisions, n’hi ha d’individuals i de compartides. És per això que trobem diferents tipus de fronteres.

-Frontera rígidaà no és permeable. No hi ha comunicació ni marge de diàleg. Les decisions són preses unilateralment.
___________
-Frontera laxaà decisions preses per qui no pertoca. Invasió de fronteres
.....................
-Frontera flexibleà (nivell intermedi). Admeten la comunicació i per tant la possibilitat que la informació circuli, però la decisió l’acaba prenent la persona adequada.
---------------
El professor ca explicar-nos dos eines per plasmar els tipus de relacions (siguin del tipus que siguin):
GENOGRAMA: mitjà que de forma gràfica et permet plasmar l’estructura d’una organització, a continuació en veiem la llegenda:

DIAGRAMA SISTÈMIC: eina per plasmar i representar de forma gràfica el funcionament d’una organització, la llegenda la veiem a continuació:

PRÀCTICA_________________________________________________________________
En aquesta pràctica es tractava d’elaborar un genograma i un diagrama sistèmic. L’he fet juntament amb en Genís Bosch. Per fer el genograma ens vam basar en una estructura familiar i en la realització del diagrama sistèmic hi veurem la relació entre amics.

-Diferents famílies.
En el genograma trobem un matrimoni que s’ha separat i tenen una filla de 15 anys. També trobem un altre matrimoni que també tenen un fill de 15 anys. De forma simultània l’home del matrimoni que encara està unit, manté una relació amb la dona de l’altre matrimoni que ja hem dit que s’ha trencat (estan separats). Llavors, en la relació d’amants la dona s’ha quedat embarassada (4 setmanes) a la vegada que els fills d’ambdós matrimonis (el que està trencat i el que encara es conserva) són novios.


-Colla d’amics.
En el diagrama sistèmic tenim dos amics que mantenen una relació excessiva (sobreimplicació considerada negativa, no és funcional). El noi de 20 anys té una bona relació amb la noia de 19 (la noia està enamorada d’ell). Llavors el noi de 22 anys té un conflicte unidireccional i evident amb la noia de 19 ja que té por que ella pugui trencar la bona relació que ell considera que manté amb el noi de 20. Tal i com veiem al diagrama, la noia de 19 manté una molt bona relació amb el noi de 23 i junts formes una aliança positiva per tal d’acabar amb el conflicte que té el noi de 22 amb la noia de 19. Finalment veiem que la relació de parella que tenen el noi de 23 amb la noia de 20 passa per un mal moment a causa del conflicte ocult que hi ha entre la noia de 20 i el noi de 22.

REFLEXIÓ_________________________________________________________________
Al fer aquesta pràctica vaig pensar en una de les classes fetes al mòdul de Desenvolupament i Cultura amb la Doctora Marta Sadurní. En aquella classe comentàvem que actualment el model de família tradicional o tal com anomena Minuchin, d’estructura estàndard, ha anat substituint-se  o s’ha passat a un nou model (estructura no estàndard –seguint amb la manera d’anomenar la classe d’estructures segons Minuchin-). En aquest nou model hi trobem una família diferent que ja no segueix l’estructura bàsica (pare-mareàfills d’ambdós). Sinó que es pot viure en parella sense estar casats, hi ha la possibilitat de divorciar-se, la funció de ser pares o mares no està estrictament lligada a la relació conjugal...D’aquesta manera trobem les famílies reconstruïdes o d’estructura no estàndard on l’home i la dona poden provenir d’anteriors unions amb fills/es d’aquestes, així que en la nova unitat familiar trobarem nens que viuen amb un pare/mare no biològic i amb altres infants fills de l’actual parella del pare/mare i perquè no nous germanets que vinguin amb la unió d’aquests dos adults.
Les conclusions extretes d’aquella classe, i relacionant això amb la piràmide de necessitats de Maslow van ser que no es transcendental el tipus de família en la que es desenvolupa una criatura, sinó que l’important és donar-li sensació de protecció i seguretat. (John Bowlby: pare de la teoria del vincle afectiu). Per tant jo ho relaciono amb l’ importància de les relacions dins de cada estructura no amb l’estructura en sí.
Estic d’acord per tant en la separació que S. Minuchin fa sobre l’estructura de les famílies: estàndard i no estàndard. Però aquest autor diu que no hi ha famílies desestructurades, perquè deixa de banda aquesta possibilitat? Si les relacions entre els diferents membres d’una família no són bones és llavors quan hem d’intervenir, però no es podria utilitzar el concepte de família desestructurada quan les  relacions no van bé, encara que hi hagi una estructura clara?
Posem l’exemple d’un matrimoni que es separa i que tenen un fill de 3 anys en comú. La mare refà la seva vida amb un altre home i el marit també refà la seva vida amb una dona que també està separada i té un fill de 5 anys. Llavors el nen del matrimoni inicial que té tres anys viu amb la mare i la seva nova parella tota la setmana, però els caps de setmana que està amb el pare veu a una altra dona que no és la seva mare i el fill d’aquesta. Quina idea creieu que tindrà aquest nen de qui és la seva mare-pare? Amb això no vull dir que no es pugui desenvolupar correctament, però la seva idea de família serà molt diferent de la idea de família que tingui un nen de tres anys fill d’un matrimoni “normal” (la paraula normal en aquests casos no queda maca, però no sabia quin mot utilitzar).
Penso que males relacions es poden donar en tots els tipus d’estructures familiars diverses, però si a més a més no hi ha un model de família estructurat la possibilitat de desenvolupar males relacions o relacions que generin malestar és major.

Ara parlem del concepte de jerarquia i fronteres de S. Minuchin.
En una família és molt important que hi hagi una jerarquia definida, que quedi clar quin grau de poder té cadascú i que cada membre es guanyi l’autoritat que li pertoqui.  Per tant en principi ha de quedar clar la quantitat de poder que té cadascú i molt important, la manera com aquest es gestiona (relacionant això amb el tipus de fronteres). Per exemple, un pare està clar que té un grau de poder major que els fills pel que fa a la presa de decisions dins l’estructura familiar, però aquest poder ha de saber gestionar-lo de manera adient, establint comunicació amb altres membres de la família, escoltant-los, deixant-se aconsellar, etc (frontera flexible).D’aquesta manera anirà guanyant-se l’autoritat que li convingui tenir per tal que les relacions interfamiliars siguin del tot satisfactòries. És per això que quan veiem intromissions dins la jerarquia familiar caldrà intervenir.
L’altre dia mirant la tele vaig veure el cas d’una dona, separada i que vivia sola amb els seus dos fills. Els dos li feien la vida impossible, no la respectaven, li destrossaven la casa cada vegada que ella posava alguna norma, etc. (Sé que això és un cas extrem al 100%, però m’ha semblat interessant comentar-lo). La solució que finalment va prendre aquesta mare va ser deixar als seus dos fills en mans de l’estat, ja que sinó veia en perill la seva pròpia vida. 
Per tant és importantissim saber mantenir la jerarquia familiar i que la frontera sigui la correcta (flexible), per tal que les relacions siguin el màxim de productives i benestants possible.
Parlant ara del genograma i el diagrama sistèmic considero que són dos eines molt útils. Per una banda trobem el genograma que només ens permet representar gràficament l’estructura i no plasma les relacions que es donen en aquesta unitat familiar, en canvi el diagrama sistèmic a part de representar l’estructura  també permet plasmar el seu funcionament. Per tant és una eina més elaborada i permet extreure més conclusions quan a simple vista mirem els gràfics.
En a pràctica quan he volgut explicar el que significaven les relacions plasmades en els 2 tipus de gràfics i m’he adonat de la dificultat que m’ha comportat, és per això que vull remarcar la utilitat que tenen aquestes eines, ja que a més a més són de caire universal i tots els psicòlegs en principi han de saber que signifiquen. Són eines que simplifiquen la feina i amb una simple ullada pots començar a veure quin es el funcionament d’una organització. Per tant m’ha agradat molt conèixer-les. Encara que la feina tot just comenci amb l’observació gràfica, ja que l’èsser humà és l’organisme més complicat que existeix i caldrà per tant aprofundir en totes les relacions que es mantenen i tot i això segur que ens deixaríem detalls importants a comentar.

PER SABER-NE MÉS:
http://www.redsistemica.com.ar/minuchin.htm entrevista a Salvador Minuchin.
http://www.telecinco.es/debuenaley/  link del programa de buena ley (concretament el cas del dia 24/01/11) on es presenta el cas d’una mare que no pot controlar els seus fills, dins el debat que es crea intervé una psicòloga clínica. Trobo que és interessant mirar-lo, només dura 25 minuts.
---------------------------------
Finalment Ernest, vull dir-te que he disfrutat en les teves classes, i són poques les vegades que he pogut dir això. Amb tu hem pogut posar-nos cada dia unes ulleres diferents al contemplar la psicologia (t’he copiat la frase de mirar la psicologia amb unes ulleres diferents, ja que em va agradar molt). Hem pogut veure diferents corrents de la psicologia encara que hagi sigut a grans trets ens has donat les bases perquè a partir d’aquí nosaltres puguem anar aprofundint en el que més ens interessi. He trobat molt interessant realitzar les pràctiques en un BLOG, encara que al principi pensava que seria bastant pesat. El fet de realitzar-les en el blog m’ha permès veure la feina dels meus companys i que ells vegin la meva. En cada classe em sentia identificada en moltes coses a la vegada que m’he adonat que les persones estem mol malaltes. També vull dir que el fet de reflexionar en cada pràctica m’ha permès també obrir-me i encara que no s’hagi vist directament, indirectament he pogut plasmar el que sentia, pensava, opinava i creia de cada plantejament estudiat.
Espero que ens anem veient per la universitat i poder tornar a tenir classes amb tu.
 GRÀCIES Ernest!!!
 
 

PRÀCTICA 8- CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ_______________________________________________________________
Amb aquesta pràctica encetem un nou enfocament, l’anomenat enfocament sistèmic, que trenca totalment amb algunes idees que havíem vist fins ara. La resta d’enfocaments es centraven en l’individu (la seva dinàmica interna, les seves necessitats, els estímuls que rebia...) a més, en cas que la persona patís una malaltia calia tractar-lo a ell i prou.
L’enfocament sistèmic diu que tots som elements conjunts, és a dir que formem part d’un conjunt i totes les persones estem connectades amb persones del nostre entorn més proper. Tots formem part d’un sistema conjunt en interacció.

Element individual à element grupal
Aquesta és una idea de que l’individu sol no existeix, sió que estem sempre en context i que en aquest context hi ha relacions es va començar a considerar en psicologia a mitjans dels segle XX, anys 50.
Dins aquestes xarxes, sistemes o contextos de relacions en podem trobar de dos tipus: relacions saludables (aquelles que interessa fomentar) i relacions “insalubles” (ens generen malaltia, ens molesten, afecten i cal abolir).
La conseqüència des del punt de vista sistèmic és que no es considera que la persona tingui el problema. Únicament presenta símptomes, pistes de que està patint alguna cosa i això a la vegada, donarà pistes als sistèmics de en quin tipus de xarxa o sistema es troba la persona en qüestió. Pels sistèmics cal entendre la xarxa, no a la persona. No hi ha persones malaltes, hi ha sistemes insalubles. Ara s’intenta esbrinar com funciona el sistema, no el perquè.
Anem a comentar algunes idees amb les que aquest enfocament trenca amb idees que es tenien fins llavors:
Primer de tot, anomenen pacients identificats (P.I) a l’indicador d’insalublitat del sistema, posem per exemple un pacient deprimit. El terapeuta sistèmic no només tractarà a aquesta persona sinó que reunirà a tota la família o sistemes que cregui necessaris tractar per tal de fer al sistema saludable i “curar” així al pacient identificat.
Per altra banda, eliminen del seu plantejament la relació causa efecte Aà B i passem a considerar la causalitat circular. Això va suposar un canvi de mentalitat important ja que fins llavors en psicologia s’indagava sobre la causa per tractar o millorar l’efecte. Amb la consideració de la causalitat circular dels sistèmics, no es pot arribar a conèixer la causa exacta del comportament humà, ja que ens trobem davant d’un cercle viciós o cercle que es mossega la cua (per posar un exemple: què és primer, l’ou o la gallina?). A més a més, el comportament humà pot ser causa i conseqüència diuen els sistèmics.

Els sistèmics també afirmen que no solament no es pot arribar a la causa exacte de perquè les persones es comporten d’una determinada manera sinó que també es pot donar el cas que la causa hagi desaparegut, però l’efecte continuï present (un dia a la nit vas engegar el mòbil per una urgència i ara totes les nits tens el mòbil obert). Per tant és diu que mai es podrà arribar a saber la causa exacte d’un esdeveniment, o d’un comportament humà ja que hi ha infinites possibles causes.
Per tant recalco que des del punt de vista d’aquest enfocament:
-no hi ha manera d’arribar a la causa
-tot pot ser causa i conseqüència a la vegada
-No és vàlida la idea d’arribar a la causa per poder tenir una influència sobre l’efecte.
Tal i com veiem estem davant d’un enfocament totalment revolucionari. Un enfocament que té molt en compte el concepte anomenat iatrogenia en medicina. Si l’apliquem en psicologia implica que la intervenció del professional de la psicologia no és un factor inòcuu ni pel pacient ni pel sistema, sinó que la presencia o absència de tractament té algun efecte sobre el sistema. És per això important fer constants avaluacions dels instruments utilitzats en psicologia.
El professor va parlar-nos de Gregory Bateson(1), un antropòleg que va tenir molta influència en psicologia. Gràcies a les seves investigacions va adonar-se que tribus indígenes tenien pautes de comportament aplicables a la nostra cultura. Aquestes pautes són:
-Relació simètrica on diversos elements del sistema interactuen de forma semblant. De forma ascendent o en escala de manera que una conducta doni peu a que una altra s’incrementi o de forma descendent/desescalada.
Aquest tipus de relació pot ser constructiva o destructiva
-Relació Complementaria on diversos elements del sistema interactuen de forma diferent.
Aquest tipus de relació també pot ser constructiva o destructiva.
Pels sistèmics és igual la causa o qui ha començat primer, el que interessa és intervenir i frenar el mal funcionament del sistema. Tal com va dir el professor a classe: No canviar de parella de ball sinó canviar el ball de la parella”.


PRÀCTICA____________________________________________________________________
En aquesta pràctica realitzada juntament amb la Melissa Casado i l’Alexandra Chacón es tracta d’elaborar un exemple de cada tipus de relació i de cada factor (constructiu o destructiu). Que el cercle pugui acabar o començar en qualsevol punt. Vegem a continuació els esquemes duts a terme:

REFLEXIÓ___________________________________________________________________
He de dir que em va semblar molt interessant l’enfocament sistèmic de la mateixa manera que penso que l’he de tenir en compte quan en un futur realitzi la meva tasca de psicòloga. Estic d’acord en que moltes vegades tot és més que la suma de les parts, tal i com postula l’enfocament sistèmic posant en primer pla l’estudi de les interaccions entre les parts i també entre les parts i el seu entorn.

Penso que tal i com el professor va comentar, es pot comparar el comportament de les persones amb el funcionament de les peces d’un rellotge. Totes les peces d’un rellotge estan encaixades a la perfecció, igual que les peces d’un trencaclosques per posar un altre exemple. Les peces funcionen conjuntament per acabar donant com a resultat un bon funcionament de l’aparell. Un cop mous una peça, encara que sigui la més petita, el funcionament del rellotge es veurà afectat. Això ho traslladem al comportament humà. En les nostres relacions o sistemes en els quals ens desenvolupem tots som una peça del conjunt. Amb això vull dir que al fer una acció que afecti a una peça ( a una persona del sistema, no cal que siguem nosaltres mateixos) afectarem a tot el sistema en qüestió. De la mateixa manera que la intervenció pot ser amb una peça que no tingui el problema, però que al intervenir-hi el sistema canviï un altre cop i torni al bon funcionament inicial. Penso que aquest és un bon exemple per acabar d’arrodonir el que els sistèmics volen expressar.
Penso que moltes vegades ens comportem d’una manera amb unes persones i d’una altra amb unes altres o tenim diferents comportaments en ambients diversos. No ens comportem de la mateixa manera a classe que quan anem a la discoteca. O potser ens mostrem d’una manera davant els nostres pares i amb els amics som o volem ser o ens inciten a ser de manera diferent. Aquest penso que és un aspecte interessant a tenir en compte. Tal com un dia va dir l’Ernest Luz a classe, cadascú té diferents personalitats. És per això que em sembla interessant quan un individu en concret té un problema, no només centrar-se en ell sinó tal i com fa l’enfocament sistèmic, fer teràpia o intervenir en les seves relacions, en els diferents sistemes on es desenvolupa l’individu en qüestió.
He de comentar que va cridar-me l’atenció que el fet de si jo vull fer alguna cosa que afecti a algú en concret, no m’he de centrar només amb ell, sinó que puc intervenir en persones importants del seu entorn i allò l’afectarà igualment a ell. D’aquesta manera és lògic entendre el que he comentat unes línees més amunt, que es pugui fer teràpia sense que la persona en qüestió estigui present. Tot i això he de dir que em sembla curiós.
Estic d’acord en què la persona és influïda pel grup igualment que per l’ambient i l’entorn però crec que segueix essent important no oblidar-se que cadascú interioritza les coses a la seva manera i li afecten diferent. Llavors en què ens centrem? En l’individu que presenta el problema? En els diferents sistemes on estableix relacions? En l’ambient?

Personalment penso que s’ha de tenir en compte tot en la seva justa mesura, és per això que aquest enfocament em va semblar de gran utilitat, però no hem d’oblidar-nos de la manera com cadascú interioritza el que li passa.
Finalment vull posar un exemple per si no m’he acabat d’explicar bé i no s’entén el que penso sobre aquest enfocament. L’exemple és d’una persona anorèxica. Pot ser que una noia estigui grassoneta però no li doni importància fins que un dia les seves amigues comencen a dir-li que està grassa, que així no agradarà als nois, etc. Ella pot deixar-se influenciar i tot això en el pitjor dels casos pot acabar en l’anorèxia d’aquesta noia. Per altra banda posem el mateix cas però que els comentaris que li fan les amigues a la noia grassoneta no li afecten i fa un gir al seu cercle d’amistats i no té perquè acabar en anorèxia.
En aquest exemple veiem que l’ambient és un factor important, però la manera com la persona assumeix el que diu l’ambient també és fonamental. Per tant a l’hora de tractar a un pacient caldrà saber sobre les seves relacions amb altres individus i com es desenvolupa dins aquests sistemes, però també com es comunica i rep el que li diuen.
També vull comentar que fent la pràctica ens era més senzill trobar exemples de relacions destructives que de constructives. Sembla que les destructives són més quotidianes. Un exemple molt clar és la discussió de parella. Un comença i l’altre encara li vol fer mes mal, llavors l’altre també vol posar-se al seu nivell i així es va construint una escala que pot arribar a ser infinita igual que les conseqüències d’aquest tipus de relacions. Un fa més que l’altre i l’altre fa més que el primer, etc... Quan arribes en aquest punt ja no saps quina és la causa o és molt difícil de determinar, per tant tal i com pensen els sistèmics: tallem el problema deixant de banda quina sigui la causa, el que ens interessa és deixar de banda aquesta sensació de malestar i aconseguir un sistema saludable.

PER SABER-NE MÉS:
(1)    http://www.campodepsicologia.com/cdp83.htm Per saber més sobre G. Bateson

viernes, 4 de febrero de 2011

PRÀCTICA 6: NECESSITATS HUMANES

Enfocament humanista (A. Maslow i Carl Rogers). Aquest enfocament tracta de l’estudi de l’èsser humà amb plena autorealització de les seves potencialitats. L’ésser humà pren decisions racionals, és autònom i responsable.


INTRODUCCIÓ_______________________________________________________________
Abraham MASLOW (1908-1970). Psicòleg format dins el conductisme on també s’hi va començar a introduir la psicoanàlisi. Maslow no es sentia còmode amb el model de persona ni intervenció del conductisme (tracte de les persones semblant a màquines i no tenia en compte a la gent de “veritat”). Tampoc s’identificava amb el model de la psicoanàlisi on la part inherent de les persones era l’IT (trobem la bondat de les persones en el seu fons del fons).
Al no identificar-se amb aquests corrents psicològics va postular-ne un de nou. En aquest, pretenia entendre el comportament de la persones i intervenir-hi. Maslow diu que la persona essencialment és bona i si es creen les condicions necessàries per satisfer a la persona la sensació serà de plenitud.
Per tant trobem un paral·lelisme entre ALTRUISME – EGOISME --> Ocupar-nos de nosaltres mateixos en tots els aspectes té una dimensió altruista ja que podrem ajudar als altres al tenir cobertes les nostres necessitats.
Per Maslow NECESSITAT és tot allò que si no es satisfà, la persona emmalalteix o mor. És a dir si la persona no té coberta una necessitat, no pot viure de manera satisfactòria o saludable. Cal dir que aquesta definició difereix de la definició de necessitat de la OMS (Organització Mundial de la Salut), ja que aquesta última també inclou la dimensió social.
Maslow va dedicar-se a estudiar persones plenament autorealitzades, concretament en dos persones que ja coneixia i que havien sigut els seus mestres: Ruth Benedict (una antropòloga) i Max Wertheimer (psicòleg de la Gestalt). Maslow volia descobrir per què aquestes persones “sanes” podien encarnar una “plena humanitat”, també va estudiar altres persones destacades intentant trobar patrons comuns. Va trobar que tenien satisfetes totes les necessitats, fisiològiques i espirituals i a més a més vetllaven permanentment per tenir aquestes necessitats cobertes (les necessitats s’han d’anar renovant).
El resultat de la investigació de Maslow: Motivació i personalitat, 1970 i La personalitat creativa, 1971 va ser la teoria de l’ AUTOREALITZACIÓ: la motivació innata de tot ser humà per realitzar el seu potencial utilitzant les seves aptituds i capacitats. És a dir, allò que ens mou o els motius que tenim per actuar és la voluntat que tenim per tenir cobertes aquelles necessitats que desenvolupem.
Per tant, per arribar a l’autorealització, hem de satisfer necessitats inferiors per anar pujant de nivell en la PIRÀMIDE DE MASLOW.
-LA TEORIA DE LA MOTIVACIÓ HUMANA (publicada l’any 1943) dins la que trobem la PIRÀMIDE DE MASLOW



































Tan una piràmide com l’altre venen a dir el mateix, no importa si una té cinc nivells i l’altra 7, és per això que he volgut posar-les totes dues, així veiem dos exemples d’estructures diferents amb mateix significat.
Un cop que les necessitats d’un nivell estan satisfetes, l’individu centra la seva atenció en la satisfacció de la següent necessitat. D’aquesta manera estan ordenades jeràrquicament les necessitats en la piràmide.
Les necessitats fisiològiques, les de seguretat i protecció i les d’amor i pertinença (les 3 necessitats començant per la base de la piràmide) es consideren motivacions de carència i les de reconeixement i autorealització són considerades motivacions de coneixement.
Per anar bé, hem de satisfer cada necessitat començant per la base de la piràmide (necessitats de primer ordre) abans que la següent necessitat ens motivi. Finalment arribarem a la cima de la piràmide: l’autorealització, o tal com les anomenava Maslow la sensació de plenitud, un moment de la vida on et sens feliç i totalment autorealitzat: EXPERIENCIAS CUMBRE.
Vull fer un petit incís i comentar que al consultar el llibre: Psicología para todos, he trobat una frase que diu literalment: “¡Por cierto, Maslow también encontró que sólo el 1% de la población son personas autorealizadas: de mediana edad (o mayores) y sin neurosis!”
Hem de saber que hi ha gent que deixa de cobrir una necessitat bàsica (com les fisiològiques), ja que en aquell moment consideren de primer ordre una necessitat situada per sobre en la piràmide. A l’apartat de reflexió ampliaré més aquesta afirmació.
El professor, va explicar-nos durant la classe diversos comportaments orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques:

A: comportaments CONSTRUCTIUS
Són comportaments de joc de suma no zero, és a dir, s’aconsegueix la satisfacció de necessitats autèntiques i tothom en surt beneficiat.
B: comportaments DESTRUCTIUS
S’aconsegueix satisfer la necessitat, però hi ha perjudicis.
C: comportaments FALLITS
Comportaments on no s’aconsegueix satisfer l’autèntica necessitat.

PRÀCTICA_________________________________________________________________
La pràctica d’avui consisteix a buscar un comportament constructiu (A), destructiu (B) i fallit (C) per a cada un dels nivells de la piràmide. (Nosaltres hem pres com a model la piràmide mostrada pel professor a classe, en la que hi havia cinc nivells).
Les persones que hem realitzat aquesta pràctica son: Glòria Grau, Alexandra Chacón i jo mateixa, Laura Albó.

PRIMER NIVELL: NECESSITATS FISIOLÒGIQUES
A: Un adolescent de 15 anys està esperant que arribin els seus pares, però té molta gana i decideix fer el dinar per a tots, així estalvia feina a la seva mare i quan el seu pare arribi de treballar cansat trobarà el dinar fet.
B: Enganyar a una persona dient-li que vols una relació seria amb l’únic objectiu d’obtenir relacions sexuals
C: Una persona que ha sortit de festa i necessita dormir, però ha d’anar a treballar i no pot dormir.
SEGON NIVELL: NECESSITATS DE SEGURETAT I PROTECCIÓ
A: Un professor de classes de defensa personal, ja que ell cobreix la seva necessitat de practicar aquest esport i a més a més ensenya als altres a defensar-se.
B: Qualsevol persona que vagi a robar ja que per aconseguir el seu objectiu, treu la seguretat als altres.
C: Treballar molt per intentar aconseguir una plaça fixa en un lloc i finalment t’acomiaden ja que han de reduir la plantilla.
TERCER NIVELL: NECESSITATS D’AMOR I PERTINENÇA
A: Preparar una festa sorpresa a un amic pel seu aniversari
B: En una colla de tres amigues, una es vol fer més amiga d’una i per aconseguir-ho parla malament de la tercera amiga o la deixa de banda.
C: Voler ser mare i que el teu marit no vulgui
QUART NIVELL: NECESSITATS DE RECONEIXEMENT
A: Anar a fer teatre.
B: Vols guanyar-te el respecte d’alguna persona i ho fas fent la punyeta a una altra persona.
C: Intentes arribar al nivell de la teva parella, en l’aspecte que sigui, per exemple quan us discutiu. Un cop arribes al seu nivell no obtens la satisfacció que esperaves.
CINQUÈ NIVELL: L’AUTOREALITZACIÓ
A: Treure’t la carrera universitària amb matrícula d’honor.
B: Treure-li la plaça de feina a una altra persona fent trampes.
C: No aconseguir treure’t la carrera universitària.

REFLEXIÓ______________________________________________________________
Primer de tot vull comentar una de les coses que el professor va dir a classe i em va cridar l’atenció. El que va dir va ser que no necessariament s’ha de seguir l’ordre de la piràmide. Segons Maslow, un cop cobertes les necessitats de primer ordre, les altres ens aniran motivant i “cridant” a ser satisfetes. Però a la vida real podem veure que hi ha molts casos on l’ordre jeràrquic de compliment de necessitats de la piràmide no és tal i com l’autor deia que havia de ser. Per exemple un pare de família que no té cobertes les seves necessitats fisiològiques perquè el seus fills les puguin tenir cobertes. O les persones que pateixen algun tipus de trastorn alimentari, que deixen de banda les necessitats fisiològiques i anteposen a aquestes necessitats les de reconeixement, de sentir-se bé amb el seu propi cos. Pot ser que per una persona sigui més important la necessitat d’aprendre i de sentir-se realitzat que no pas la necessitat d’amor i pertinença.
He de dir que personalment estic completament d’acord amb l’ordre de les necessitats que Maslow va classificar en la piràmide. Evidentment si no tens cobertes les necessitats fisiològiques com menjar, descansar, respirar, relacions sexuals, etc, no pots trobar motivació en satisfer les altres necessitats d’ordre superior. Per tant penso que aquesta teoria té moltes possibilitats i que com a futurs professionals de la psicologia hem de tenir molt en consideració. Si ens trobem amb una persona que està malament haurem d’indagar sobre les necessitats que li manquen o no té satisfetes. Per tant estarà en les nostres mans aquesta feina de recerca de necessitats no cobertes per tal de poder intervenir sobre aquestes i millorar l’estat de salut d’aquesta persona.
Però pensant en les necessitats va sorgir-me un “dilema” o vaig pensar que són molt poques aquelles persones que poden arribar a l’autorealització o “experiencias cumbre”. O que un cop has arribat al cim de la piràmide pots ascendir i descendir en aquesta molt fàcilment. Hi ha persones que tenim la sort de poder triar quines són aquelles necessitats que considerem primordials perquè les fisiològiques o de primer ordre les tenim cobertes i gràcies a això podem anar motivant-nos i satisfer les altres necessitats. Però i totes aquelles persones que no poden tenir cobertes les necessitats fisiològiques? Només pot ser una persona autorealitzada aquella que per dir-ho d’alguna manera té recursos? Ho vulguem veure o no, som uns autèntics privilegiats. Això ho relaciono amb la frase de Maslow que he posat a dalt, extreta del llibre: Psicologia para todosà Només un 1% de la població són persones autorealitzades.



Per a més informació:
  • Maslow, Abraham Harold (2005). El management según Maslow: una visión humanista para la empresa de hoy (orig.: Maslow on Management). Barcelona: Editorial Paidós Ibérica. 
  • – (2001). Visiones del futuro. Barcelona: Editorial Kairós. 
  • – (1998). El hombre autorrealizado: hacia una psicología del ser. Barcelona: Editorial Kairós. 
  • – (1994). La personalidad creadora. Barcelona: Editorial Kairós. 
  • – (1991). Motivación y personalidad. Madrid: Ediciones Díaz de Santos.