PRÀCTICA 7, CARL ROGERS i REXLEXIÓ DEL DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES

Carl Rogers (1902-1987). Psicòleg clínic estatunidenc, un dels autors més citats juntament amb Ellis. Va ser el primer que es va atrevir a filmar sessions de psicoteràpia i a analitzar-les. A continuació en trobem un exemple:

Gravació d’una pacient

Part 1

http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related

Part 2

http://www.youtube.com/watch?v=7CrVoJ1Q8O8&feature=related

Hem d’emmarcar a Rogers dins la psicologia humanista (considerada la tercera força en psicologia). Ell juntament amb Maslow (teòric de la psicologia humanista) es revolten contra les ideologies dominants, se senten incòmodes amb el conductisme.

Rogers i Maslow diuen que no està bé centrar-se només en l’aspecte negatiu dels humans i que només surti a la llum allò positiu de manera sublimada a allò negatiu. Ells consideren la persona en essència com un ésser positiu, com un nucli bo per naturalesa i que si es creen les condicions necessàries perquè aquest nucli aflori la persona donarà el millor de si mateixa. Pensen que el comportament de les persones és fruit d’una tendència innata a satisfer les necessitats i a créixer.

La figura del psicòleg canvia considerablement. Ara ja no és l’expert i es passarà a anomenar CLIENT al abans denominat pacient. La feina del psicòleg a partir d’aquí serà crear les condicions necessàries per tal que el potencial positiu de qualsevol humà pugui aflorar.

El model de Rogers és un model centrat en la persona i no en la figura del psicòleg. Per Rogers el fonamental és que la persona pugui viure tres condicions bàsiques que afavoriran el seu creixement personal:

1.       Acceptació incondicional

Consisteix a acceptar les persones tal i com són, és a dir a considerar l’essència del què som i no del què fem. Hi ha contextos saludables i d’altres de destructius. Ens els saludables ens sentim bé, acceptats, parlem  i això afavoreix el creixement de les persones.

2.       Comprensió empàtica

Es tracta d’intentar entendre a l’altre des del seu punt de vista. Poder-te posar en la seva pell sense perdre la teva essència, no es tracta de fer-te teus els sentiments de l’altre persona, sinó d’intentar entendre’ls i viure’ls tal com l’altre ho faria. Aquest també és un context favorable pel creixement.

3.       Autenticitat, congruència o coherència

Actitud de pensar, entendre fer...tot en la mateixa direcció. Mostrant autenticitat i coherència.

COMENTARI I REFLEXIÓ DEL DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES

"Pensant en els altres" és un documental retransmès fa temps al programa 60 minuts. És tracta d’un documental rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants,  on ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.

He de dir que em va semblar un reportatge molt emotiu que hauria de veure tothom. Em va sorprendre moltíssim la manera d’ensenyar d’aquest mestre, com feia conviure l’ensenyament pur i dur amb l’empatia, intentava fer entendre als nens com es sentiria el seu company si li feies tal cosa, volia veure les reaccions dels nens davant les adversitats, volia que s’entenguessin, que creessin un vincle fort entre ells.

Al principi d’aquest documental surt una cançó i vull citar una frase d’aquesta: Prepareu-vos i sigueu feliços des del fons del cor. Crec que això és que el pretén ensenyar el professor als seus alumnes, tracta de preparar-los per a la vida i perquè finalment puguin ser feliços. La clau per ser feliç és aprendre a pensar en els altres de debò.

El professor fa escriure cada dia cartes als seus alumes i se’n llegeixen unes quantes en veu alta. Se’n diuen “cartes de la llibreta”. Hi ha un moment en el documental que aconsegueix que els nens, en concret una nena pugui expressar davant de tothom els sentiments que porta dins, en aquest cas la mort del seu pare quan ella era petita. Els companys comencen a expressar els seus sentiments quan un noi explica la mort de la seva àvia fa quatre dies. És llavors quan el clima de solidaritat de la classe aflora i en concret aquesta nena pot parlar dels sentiments que té sobre la mort del seu pare. Em va semblar increïble aquesta manera de plantejar un problema sentimental per aquests nens de 10 anys, en concret la mort d’un familiar.

També vull destacar com pensant idees per celebrar el comiat, ja que el curs següent canviaran de classe, sel’s acut escriure una carta al pare d’un alumne, que ha mort. La volen escriure perquè el pare sàpiga que el seu fill està bé. Aquesta idea no és de l’alumne concret que ha perdut al seu pare, sinó que és dels seus companys, és això el realment increïble. M’hagués agradat moltíssim rebre una educació com la que han rebut aquests nens de Kanasawa.

També vull comentar que hi ha un moment on el professor crida l’atenció a un alumne que no es concentra i amenaça en castigar-lo sense anar a provar les barques (un projecte en el que han dedicat molt temps tots els alumes). En el documental es veu com els companys ajuden al seu amic, el defensen, donen la cara per ell, fins i tot diuen que si no ha de provar les barques aquest, que es quedaran tots sense provar-les. El professor un cop treu el càstig al nen s’adona que la reflexió on han arribat els seus alumnes és d’un nivell molt elevat. Ell mateix queda perplex dels seus alumnes.

Trobo admirable que aquest professor ensenyi als seus alumes a expressar els seus sentiments, concretament com ja he comentat ho fa mitjançant les cartes de la llibreta i fent que en llegeixin alguna en veu alta. És d’aquesta manera, quan expresses els teus sentiments, que els altres també expressen els seus i empatitzen amb tu. Com ja es veu en el documental, el clima d’aquesta classe és fantàstic i la labor del mestre totalment admirable, almenys sota el meu punt de vista.

En resum es pot dir que Toshiro Kanamori vol transmetre els tres punts de C. Rogers comentats anteriorment: l’acceptació incondicional, la comprensió empàtica i l’autenticitat, congruència o coherència.

PRÀCTICA 5- FREUD, PASIÓN SECRETA

En aquesta pràctica vam mirar la pel·lícula: Freud pasión secreta i es tracta d’escollir un tema d’aquesta pel·lícula i ampliar-lo.

SINOPSIS

Es tracta d’una pel·lícula pseudo-biogràfica que descriu a partir del 1885, cinc anys de vida del psicòleg vienès S. Freud (1856-1939). En aquella època molts dels seus companys refusaven tractar pacients histèrics ja que creien que simulaven els símptomes per cridar l’atenció. Freud en canvi va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar la raó de les seves psicosis.

Jo parlaré sobre la histèria i sobretot posaré èmfasis en la relació entre Freud (1856-1939) i Breuer (1842-1925).

http://www.youtube.com/watch?v=HKehfKHIpu4&feature=related BIOGRAFIA  de FREUD

Historia


HISTÈRIA

El terme prové del grec: hysteron, úter. Està basat en l’antiga medicina grega on es considerava que a histèria era una malaltia de l’úter, per tant única en les dones. Actualment queda descartada aquesta postura ja que es considera que no té relació amb l’úter ni que tampoc és exclusiva de les dones. Freud en l’”Estudio comparativo de la parálisis motrices orgánicas e histéricas” 1888-93 [1893] conclou que la paràlisis histèrica ignora la distribució dels membres, no es tracta d’una lesió física sinó d’una lesió produïda per un trauma.

Un fragment d’aquest estudi diu: “ Todo suceso, toda impresión psíquica, se hallan provistos de un cierto valor afectivo. Si el individuo no quiere o no puede poner en práctica estos medios (labor psíquica...) el recuerdo de la impresión que se trae adquirirá la importancia de un trauma y se construirán en causa los síntomas de la histeria.

________

Abans de Freud, els metges més il·lustrats d’aquella època creien que la histèria i els malestars relacionats amb aquesta tenien una causa física, com un dany nerviós o una lesió en el cervell*. Freud compartia aquesta idea quan va anar a París a estudiar amb una de les autoritats mundials de trastorns nerviosos, Charcot. Charcot dirigia extraordinaris experiments hipnotitzant als pacients histèrics. Aquests experiments van fer reconsiderar les idees que fins ara Freud tenia.

Amb la hipnosis Charcot va provar que es podien introduir idees a algú en estat hipnòtic i produir símptomes psíquics. La idea clau de Charcot era que hi podia haver alguna cosa en alguna part de la ment (la segona ment segons Charcot, Freud l’anomena insconscient.) que tingués relació directa amb els tipus de símptomes que mostraven els histèrics. 

L’any 1886 Freud va obrir la seva pròpia consulta a Viena i com a metge practicava la hipnosis per tractar alguns dels seus pacients. Va adonar-se que aquesta tècnica no sempre funcionava.

La relació entre Freud i Breuer va tenir lloc entre el 1882 i el 1895. A part de ser grans amics Breuer va tenir un paper important en la vida de Freud com a figura paterna, a més el va ajudar econòmicament perquè crees la seva pròpia consulta i finalment va ser el creador d’un mètode per tractar la histèria en el qual Freud es va basar per crear la seva teoria de l’inconscient i més endavant la psicoanàlisis.  Breuer i Freud com a metges clínics ja havien atès a pacients amb trastorns psíquics, especialment dones de la burgesia de Viena amb símptomes histèrics, mitjançant la hipnosis, però serà a partir del tractament d’Anna O. (pseudònim de Bertha Pappenheim) quan Breuer desenvolupa els seus estudis sobre la histèria.

Breuer va parlar-li a Freud d’una pacient coneguda en la història psicoanalítica com Anna O. i en un procediment de cura. Breuer va adonar-se que quant la pacient li parlava de l’origen del símptoma, aquest desapareixia. Això s’anomena “cura de charlas”,  “cura a través de la paraula” i és la base de tota psicoteràpia.

Anna O. era una pacient de 21 anys amb quadres d’anorèxia, paràlisis, una greu pertorbació del llenguatge i altre símptomes que apareixen després de la mort del seu pare. Finalment és diagnosticada com histèrica. El tractament utilitzat consistia en hipnotitzar la pacient per tal que recordés les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes. D’aquesta manera, al acabar la sessió d’hipnosis els símptomes histèrics anirien desapareixent un a un. Aquest tractament es duia a terme dues vegades al dia i va tenir progressos i retrocessos (la pacient havia creat un vincle amorós imaginari amb el doctor).

En un moment de la seva malaltia, Anna O. es negava a veure aigua. Una nit, amb un estat d’auto-hipnosis va descriure què era el que no li deixava veure, la pacient s’havia disgustat al veure que el seu gos bevia d’un got. Al recordar el fet originari del símptoma, la pacient va despertar-se de la hipnosi bevent aigua.

http://www.youtube.com/watch?v=Wtgnx3GsDd8&playnext=1&list=PL62E1485F0D5CABC1&index=23

A finals de 1882 a causa de la gelosia de l’esposa de Breuer per dedicar-li massa temps a la seva pacient i degut a la desaparició “temporal” de tots els símptomes, Breuer informa a Anna O. que el tractament s’ha acabat. Però aquella mateixa nit Breuer és cridat per una urgència d’Anna O. Els símptomes d’aquesta eren dolors abdominals greus, confusió, etc. La pacient creia estar embarassada del doctor.

Va ser en aquell moment, on escandalitzat per l’escena de l’embaràs psicològic que Breuer passa la seva pacient a Freud. Llavors Breuer va descobrir que els pacients histèrics no tenien dolors físics, sinó que en realitat els símptomes eren causa de la restricció permanent de certes experiències traumàtiques del passat que havien quedat reprimides, encara que no oblidades, en el cervell. S’aconseguia fer desaparèixer aquests símptomes alliberant aquests pensaments reprimits, exterioritzant-los i acceptant-los de manera conscient.

Breuer no fa públics els seus descobriments en relació al tractament d’Anna O. però si que li ofereix a Freud d’utilitzar em mètode catàrtic amb els seus pacients. Freud opta per deixar de banda la hipnosi i utilitza un altre mètode: l’associació lliure.

D’aquesta manera els dos van anar desenvolupant una forma revolucionaria de psicoterapia que desenvoca l’any 1893 en “la comunicación preliminar” de Breuer i Freud sobre el mecanisme psíquic dels fenòmens histèrics i el 1895 en “ Estudios sobre la histéria”.

REFLEXIÓ

He escollit el tema de la histèria però sobretot m’he centrat en la relació Freud-Breuer ja que al veure la pel·lícula a classe em va cridar molt l’atenció veure que Freud estava “sol” en molts moments. S’avançava i parlava obertament de la sexualitat, tema tabú en l’època que ens trobem. Hi ha un moment de la pel·lícula on Freud està fent una conferència i parla del complexe d’Edip, diu a les conclusions que ha arribat, perquè creu que existeix etc i els membres que l’escolten no el deixen parlar, riuen del que explica i s’escandalitzen. Quan acaba la conferència el doctor Breuer parla amb Freud i li presenta el cas d’Anna O**.

Penso que es molt important l’evolució que va anar fent Freud i com conseqüentment els seus mètodes per curar als pacients van anar canviant. Finalment Freud va dedicar-se a observar les accions i els pensaments dels pacients, cada detall podia ser important i revelar algun estat mental d’aquests. Això no significa que Freud deixi de considerar la ment humana en una dimensió psicobiològica.

M’ha agradat fer aquesta pràctica perquè he pogut aprofundir en alguns dels aspectes de Freud que em cridaven més l’atenció.

* http://www.youtube.com/watch?v=C-v0fyrmWiU&NR=1

** http://www.youtube.com/watch?v=Wtgnx3GsDd8

PRÀCTICA 4, MECANISMES DE DEFENSA

Primer de tot vull començar fent una mica d’història per anar introduint-nos en la pràctica d’avui: els mecanismes de defensa.

La psicoanàlisis són un conjunt de teories explicatives que pretenen explicar el comportament humà en funció de dinàmiques internes. Entenem el comportament humà com el resultat d’allò que passa dins nostre. És per això que al parlar de psicoanàlisi, inevitablement es parla de teories psicodinàmiques, ja que aquestes tenen en compte la dinàmica psicològica interna. Freud, va dedicar-se a observar les accions i els pensaments dels seus pacients, cada detall era important ja que podia tenir un significat que revelés l’estat mental del pacient. La psicoanàlisi es basa en l’observació dels significats i emocions de la ment dels pacients.

Primerament Freud no es regia per el principi de la psicoanàlisi, però al trobar-se amb un fenomen inexplicable per medicina: la histèria, canvia el seu pensament. La histèria primer es definia com a símptomes físics, però sense causa física. Freud ho qüestiona i diu que hi pot haver una alteració funcional sense lesió orgànica visible. En la psicoanàlisi de Freud, aquest estudia la motivació inconscient i les estructures de la ment relacionades. La psicoanàlisi utilitza la introspecció, l’associació lliure d’idees i la interpretació dels somnis com a mètode terapèutic.

Freud elabora la “primera tòpica” al final dels S. XIX, que serà revisada al 1920 (on no quedarà anul·lada la primera, sinó que serà substituïda per la segona).

En la primera tòpica trobem que la psique està formada per el conscient, la pre-consciència (on hi trobarem els mecanismes de defensa) i l’inconscient (principi de plaer i principi de realitat).

Freud s’adona que si hi ha un element inconscient que afecta al comportament, això ho puc passar a la part conscient (puc prendre consciència d’allò que em passa) puc eliminar els símptomes. Es produeix una catarsi, una vivència d’una emoció que havia quedat oculta a la zona inconscient. Aquesta primera teoria de Freud es basa amb la libido (inicialment coneguda com a energia vital, bona part d’aquesta era energia sexual).

En la segona tòpica, l’autor diu que dins de cadascú hi ha diverses entitats. Inicialment trobem l’ID (l’ello). Aquesta és una part innata, la part més autèntica dels humans que es basa en el principi de plaer. És en essència, el que som les persones.

Cap als dons anys, fruit de la interacció amb la realitat apareix l’EGO  (el jo). El nen s’adona que comença a dependre dels altres i que la mateixa realitat li posa restriccions. L’EGO opera amb el principi de realitat, és a dir, té la necessitat de trobar objectes que puguin satisfer la identificació sense saltar-se les exigències del superjò.

La tercera entitat és el SUPER EGO (superjò). Apareix quan tenim tres anys. És l’entitat que té en compte l’altre gent, és la veu de la consciència.

Aquestes són les entitats que s’han de posar d’acord per donar com a resultat una forma d’actuar. 

En la quarta teoria té a veure amb el desenvolupament de l’energia sexual, les fases del desenvolupament psicosexual.

• Fase oral:

Zona erògena: la boca. El nen descubreix el plaer de mamar, de succionar. Calma l’ansietat a través del pit o del xumet.

• Fase Sádic-Anal:

Zona anal. L’infant es fa conscient d’aquesta part del seu cos i també de que té una importància per la mare i les persones que estima, anar net, ser capaç de controlar els esfínters. Les educacions severes poden provocar en el nen fantasies de retenció o expulsió de les seves necessitats fecals.

• Fase fàlica:

L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho. En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Edip” i “complex d’Electra”.

• Període de latència:

 Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novios etc.

• Fase genital.

 A la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva. En la búsqueda de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

En la cinquena teoria, Freud diu que per preservar l’equilibri psicològic, manejar l’ansietat i prevenir la seva aparició,  l’EGO desenvolupa uns mecanismes de defensa per tal que el material de l’inconscient no aflori de manera desmesurada a la consciència i provoqui un desequilibri físic.

Són recursos inconscients que utilitzen les persones per fer front a situacions més o menys difícils, frustracions, ansietats, pors, inseguretats, etc. Amb l’objectiu de què aquestes situacions no els hi facin mal. Els mecanismes de defensa són un mitjà amb què la persona s’enganya a si mateixa i per tal de protegir-se  recorre a tàctiques mentals.

La filla de Freud, Anna Freud va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa exposat a continuació:

1.  Repressió (o defensa): Manté els impulsos inacceptables de l’ID fora de la consciència. És a dir, permet que aquests no aflorin a la consciència ja que sinó provocarien una gran despesa d’energia ja que el “jo” no seria capaç de manejar-los.

2. Negació: consisteix a negar-se a creure un esdeveniment, fet, acte, etc. Igual que la repressió, es tracta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3. Projecció: mecanisme a partir del qual atribuïm als altres els propis impulsos i desitjos per tal d’ocultar-nos-els. La persona descarrega els seus impulsos alhora que també se’ls oculta a si mateix.

4.  Racionalització: La persona redueix la seva ansietat trobant una excusa o una explicació per tal d’assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5.  Intel·lectualització: Aquest mecanisme consisteix a intentar donar una explicació racional als sentiments.

6.  Formació reactiva: Es tracta de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat. Dit de forma simple, comportar-se contràriament a com ho faríem normalment.

7. Regressió: Mecanisme a través del qual la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual. Aquest mecanisme actua davant de dificultats per afrontar una amenaça

8. Desplaçament: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, d’aquesta manera es redueix l’ansietat. És tracta de pagar amb els altres alguna cosa que ens ha passat i que no té relació amb ells. Per exemple parlant-los  malament ja que estem enfadats perquè hem suspès l’examen.

9. Sublimació: Mecanisme que fa que un impuls perillós, sigui transformat en un comportament madur i acceptable. És una forma de donar una sortida constructiva (en benefici propi i dels altres)  a determinats impulsos o emocions.

PRÀCTICA_____________________________________________________________________

La pràctica d’avui consisteix a donar sortides constructives i destructives, per tant centrant-nos en el mecanisme de sublimació, als set pecats capitals. Aquesta pràctica l’he realitzat juntament amb en Miquel Bosch i en Miguel Fernández.

IRA

Destructiva--> Un noi es baralla amb el seu amic, no sap controlar la seva ira i acaba reventant-li les rodes del cotxe.

Construciva--> Durant un partit de futbol hi ha un jugador que no paren de fer-li entrades, ell s’enrabia moltíssim i parofita aquesta ira per motivar-se i còrrer a més velocitat per tal de fer un molt bon partit.

LUXURIA

Destructiva--> Un empresari coacciona a un empleat seu per tal de tenir relacions sexuals amb aquest.

Constructiva--> Aprofitar el teu desig per arreglar-te més, comprar-te roba nova, amb la finalitat d’enfortir la relació de parella.

GULA

Destructiva--> Menjar en excés, sense límit per esmorzar o quan ens vingui de gust.

Constructiva--> Aprofitar que t’agrada el menjar per motivar-te i aprendre a cuinar.

PERESA

Destructiva--> No fer res, passar-te tot el dia al sofà fins al punt de deixar de complir les teves obligacions per mandra a fer-les.

Constructiva--> Qualsevol persona necessita temps per ell, per descansar i desconnectar. Es podria aprofitar la peresa per organitzar algun viatge a un balneari o lloc relaxant.

SUPÈRBIA

Destructiva--> Un professor que tracta amb poc respecte als alumnes, no accepta crítiques i quan algú fa una pregunta se’n riu.

Constructiva--> Aprofitar la supèrbia per vendre el teu producte, en cas d’un artista (cantant, pintor, etc) o en cas d’un membre d’un jurat, aprofitar la sensació de què ets competent per ajudar als altres a millorar.

ENVEJA

Destructiva--> Criticar i parlar malament del nostre veí perquè no podem suportar que ell tingui piscina i nosaltres no.

Constructiva--> Aprofitar l’enveja per agafar algú com a model, referent i intentar arribar allà on volem.

AVARICIA

Destructiva--> Un senyor gran té molts diners, però per tal de no gastar viu en una casa ruïnosa i buscar menjar per les escombraries.

Constructiva--> Aprofitar la teva avarícia per estalviar i fer un viatge.

TRISTESA

Destructiva--> no sortir de casa, deixar que la tristesa t’envaeixi i no fer res al respecte.

Constructiva--> Aprofitar la tristesa per escriure un poema o una cançó.

HUMILIACIÓ

Destructiva--> Un noi ha sentit que els seus amics els critiquen i s’ha sentit tan humiliat que el primer que fa és anar amb ells i pegar-los.

Constructiva--> El noi en sentir les crítiques dels  seus amics aprofita per millorar en aquelles coses que el critiquen.

VERGONYA

Destructiva--> Una noia es nega a realitzar una conferència ja que creu que es bloquejarà, es posarà vermella i té molta vergonya.

Constructiva--> La mateixa noia sap que té vergonya i per això busca tècniques per relaxar-se i assaja l’exposició a casa tants cops com convingui.

REFLEXIÓ_____________________________________________________________

Fent aquesta pràctica de buscar un exemple positiu (constructiu) i un de negatiu (destructiu) dels 7 pecats capitals m’ha fet adonar que els mecanismes de defensa són una eina molt útil per a nosaltres. Tots ens hem enfadat, hem tingut mandra, enveja, ens hem sentit tristos humiliats, etc alguna vegada. Trobar una solució constructiva a aquests sentiments - emocions que ens fan tenir un estat d’ànim concret és molt útil perquè sinó ens enfonsaríem anímicament en alguns casos o actuaríem de manera perjudicial pels altres i per nosaltres mateixos.

Buscant exemples de la luxúria vaig pensar en el cas dels violadors. Els seus actes són resultat d’actuar de manera destructiva, enlloc de constructiva. També vaig pensar en altres exemples que poden traslladar-se a la vida quotidiana, com l’enveja. Per tant he vist que trobar una sortida constructiva a allò que sentim i que ens portaria a actuar d’una determinada manera, seria un factor a tenir en compte per millorar el món, parlant en termes genèrics.

Penso aquests mecanismes són una eina molt potent per “descarregar” d’alguna manera allò que sentim, perquè no ens ho guardem a dins. Tal com deia Freud, els mecanismes de defensa són entitats que desenvolupa l’EGO per tal de preservar l’equilibri psicològic.

D’altra banda penso que és difícil quan estàs realment enfadat o t’han fet sentir molt malament no “explotar”. És a dir, ser capaç de dir vaig a córrer així m’oblidaré de tot una estona, en un estat d’ira potent és difícil. Si tots poguéssim tenir un moment de claredat quan estem realment ofuscats per qualsevol dels ítems tractats a la pràctica i d’altres, evitaríem molts malestars i desastres. És a dir evitaríem actuar d’una manera irracional i que segurament després ens avergonyiríem.

Abans de fer la pràctica no m’havia parat a pensar la quantitat de recursos que tenim els humans per tal de protegir-nos d’experiències doloroses o situacions que ens costa afrontar.

Per tant és important que cadascú trobi un mecanisme de sortida a allò que sent i que no el deixaria actuar amb normalitat. Jo per exemple quan estic agobiada o m’he enfadat amb algú necessito ballar. Quan acabo de ballar em sento realment bé.

Per a més informació:

http://www.youtube.com/watch?v=TTrSmCKfIrM&feature=related  (video mecanismes de defensa)

 http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Freud

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sigmund_Freud

PRÀCTICA 3- DISTORSIONS COGNITIVES

Una mica d’història:

W.Wund i W.James (S.XIX) són dos autors complementaris ja que consideraven que la psicologia servia per estudiar els estats de consciència. El primer intenta entendre de què estava feta la ment (Estructuralisme) i el segon, com funciona la ment (Funcionalisme).

Amb J.Watson (S.XX) s’inicia un canvi radical al plantejar que la psicologia no es pot ocupar dels estats de consciència. Llavors postula la idea de que ens hem de fixar en la conducta observable i es funda el plantejament conductista on tot el que quedava dins la caixa negra, la ment, no es podia estudiar. Per tant s’ignoren les activitats mentals i el que realment interessa és la conducta de les persones.

En aquest corrent destaquem la figura de I. Paulov que impulsa el condicionament clàssic (E-R)à Estimul-resposta. I la de B.F. Skinner que va ser el fundador del condicionament operant i va fer experiments amb la caixa d’Skinner: (E-R-C).

Més endavant, a la segona meitat del S.XX, el conductisme radical va evolucionar i es va acceptar que la psicologia podia intervenir en accions de la ment, ens processos mentals. Això dona lloc al Cognitivisme. (E-O-R-C) on O=organisme. Es considera que la persona és un organisme amb capacitat de decidir quina resposta dona a determinats estímuls.

L’òptica cognitivista és la que més s’utilitza. El seu plantejament acull també el plantejament anterior i li afegeix un cert grau de riquesa/complexitat.

Els autors més importants en aquest camp són: 

Albert Ellis (TREC): Teràpia racional emotiva conductual i Aron T. Beck (TC): Teràpia cognitiva.

Aquestes teràpies servien per detectar els pensaments desajustats (DISTORSIONS COGNITIVES) i així poder canviar aquesta forma de pensar per una altra.

Aquests autors, afegeixen a la definició de psicologia, la conducta no observable i l’esquema cognitiu és de la següent manera:

-Esdeveniment activador

-Pensaments i creences

-Conseqüències emocionals i conductuals.

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d’interpretar els fets que generen múltiples conseqüències. El que volen quests psicòlegs és analitzar i canviar els pensaments que poden tenir conseqüències negatives que afectaran al nostre estat d’ànim i en el nostre comportament i no només a nosaltres, sinó que a les persones del nostre entorn també.

Aquests autors, detecten els tipus de pensaments desajustats i en fan una classificació:

1.Generalització excessiva

2.Abstracció selectiva

3.Polarització o pensament tot o res

4.Desqualificació d’allò positiu

5.Lectura del pensament

6.Endevinar el futur

7.Magnificació i minimització

8.Raonament emocional

9.Etiquetar erròniament

10.Autoinculpació

11.Personalització

12.Imperatiu categòric

PRÀCTICA

En  aquesta pràctica, es tractava de posar dos exemples de cada tipus de distorsió cognitiva. El l meu grup està format per: Melissa Casado, Khaoula Chentouf i jo mateixa, Laura Albó.

1.Generalització excessiva

a. En Joan em va deixar, en Josep també. Tots els homes em deixaran!

b. Tots els catalans són iguals, garrepes, treballen molt...

2.Abstació selectiva

a. He tret un 9 a l’examen, però si hagués contestat bé aquella pregunta, tindria un 10. Sóc tonta.

b. Prepares les maletes per anar de viatge i quan ja no pots tornar a casa t’adones que t’has deixat les ulleres que t’agraden i durant totes les vacances només penses amb aquelles ulleres i no en que en tens unes altres i que hi veus igual.

3. Polarització o pensament tot o res

a. Sempre caic malament a la gent, tots em miren de mala manera.

b. Ningú m’entén, no saben com em sento ni pel que estic passant.

4. Desqualificació d’allò positiu

a. He tret molt bona nota del treball, però ha sigut perquè el tribunal no era tant exigent com el dels altres grups.

b. Tothom em diu que he sortit molt bé a la foto, però això és perquè anava molt maquillada i la fotografia està retocada.

5. Lectura del pensament

a. Estàs parlant amb una altra persona i contínuament penses que el que li estàs explicant l’avorreix i quan et diu que t’està escoltant tu penses que t’ho diu per quedar bé i que s’avorreix igualment.

b. Fas un regal i penses que no li ha agradat de cap manera, per més vegades que t’hagi dit que sí.

6. Endevinar el futur

a. No cal que el convidi a la festa perquè ja se que trobarà alguna excusa i que no vindrà.

b. No cal que vagi a mirar roba perquè ja se que no trobaré res.

7. Magnificació i minimització

a. Aquell noi m’ha mirat a classe, segur que li agrado.

b. El meu amic i jo ens hem enfadat. M’ha regalat una rosa i m’ha demanat perdó, però segur que això ho fa amb totes.

8. Raonament emocional

a. Avui me aixecat de mal humor, val més que no vagi a la festa perquè m’avorriré molt i no tinc ganes de res.

b. Avui estic molt contenta i decideixo no anar a classe, perquè m’amargaré el dia si vaig a aquella classe que no m’agrada gens.

9. Etiquetar erròniament

a. Aquella noia ha passat pel meu costat, m’ha mirat i no m’ha saludat. És una antipàtica.

b. Tenia molta set i el meu company que tenia aigual no me n’ha donat. És un egoista.

10. Autoinculpació

a. Si no l’hagués castigat, no hauria sortit sense el meu permís i no hauria pujat a aquell cotxe on va tenir l’accident. Tot és culpa meva.

b. Si apart de posar el despertador, hagués posat l’alarma del mòbil, no m’hagués adormit i hauria arribat a temps a l’entrevista de feina.

11.Personalització

a. He somiat que el meu germà perdia el partit. Això passa i penso que és perquè jo ho he somiat.

b. Vaig convèncer-la perquè anés a la festa on va conèixer al seu novio. Gràcies a mi, té xicot.

12. Imperatiu categòric

a. Una mare que creu que la seva obligació és fer sempre contents als seus fills

b. Obligació de trucar al xicot cada dia abans d’anar a dormir, en tinguis ganes o no.

REFLEXIÓ PERSONAL

Gràcies a aquesta pràctica m’he adonat que les distorsions cognitives són comunes entre nosaltres (jo m’he sentit identificada en algunes) , però que si es porten a l’extrem poden desembocar en una depressió o fins i tot en greus patologies. També he entès comportaments d’algunes de les meves amigues que abans no entenia. És per això que trobo que és important conèixer ,encara que m’agradaria aprofundir més en el tema, les diferents distorsions cognitives per tal de poder ajudar en un futur a persones puguin arribar a desenvolupar greus patologies a causa de portar a l’extrem alguna distorsió. Tal com el professor va explicar, aquestes distorsions generen conseqüències negatives que evidentment condicionaran la vida de la persona afectada, però també la de persones del seu entorn, com la família o amics.

El que realment em crida l’atenció és com sorgeixen aquestes distorsions, on es troba l’origen? Com s’han creat? I com és que les persones ens deixem envair per aquestes fins al punt d’acabar deprimits o amb una vida que no volem. Crec que dins una distorsió cognitiva podem trobar-hi diferents graus, m’explico, no és el mateix suspendre un examen i pensar que el pròxim cop t’hi esforçaràs més per tal de que no torni a passar, que suspendre’l i no sortir de casa i no fer res més que estudiar per tal d’aprovar en el següent. Per tant crec que hauríem de mirar el món amb uns altre ulls, intentar que l’esdeveniment activador no afectés negativament als nostres pensaments o creences per tal de que no es produïssin conseqüències emocionals i conductuals negatives per a nosaltres.

Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

La Dessensibilització sistemàtica és un mètode desarrollat per J. Wund el 1958. Es basa en reduir gradualment el vincle entre l’estímul (per exemple: una abella) i la resposta (per exemple: por), presentant poc a poc l’estímul i fent que la persona es vagi relaxant.

Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:

-Una emoció pot contrarestar una altra emoció.

-És possible habituar-se a situacions amenaçadores.

Per tant s’està intentant abandonar progressivament l’associació entre una situació concreta (la por a les abelles) i la resposta que això provoca (ansietat i por). El pacient ha d’aconseguir associar novament la situació, però aquesta vegada amb una resposta que no li generi ansietat ni por. D’aquesta manera la fòbia es cura.

La dessensibilització sistemàtica requereix tres condicions:

-Mitjançant la tècnica de relaxació progressiva, saber relaxar-se

-Crear una sèrie gradual de situacions que produeixen ansietat, que anomenarem: jerarquia. Aquestes situacions es poden practicar en la imaginació i també a la realitat.

-Recórrer aquestes situacions graduades relaxant-se en cada una i dominant-la abans de passar a la següent situació.

Una mica d’història:

Al segle XIX (època de W. Wundt i W. James) s’entenia per psicologia la ciència que estudiava els etats de consciència. Hi ha haver grups que no estaven d’acord amb aquesta definició ja que la consciència no era tangible ni es podia mesurar. Llavors s’entenia per psicologia, la ciència que estudiava conductes observables. Això és el que anomenemà Conductisme (J.B. Watson n’és el fundador).

I. Pavlov (1849-1936), psicòleg rus va descobir el que avui dia anomenem: Condicionament clàssic.

Famós experiment de I. Pavlov:

-Cada vegada que li donava menjar al gos, feia un soroll (campaneta) i mesurava la quantitat de salivació de l’animal. Després de fer diverses vegades això, va fer el soroll amb la campaneta però aquesta vegada el so no anava acompanyat del menjar, però va comprovar que el gos salivava igualment. Per tant I. Pavlov condicionava al gos perquè salives cada vegada que sentis el so de la campaneta, independentment de si hi havia menjar o no.

L’esquema seria el següent:





John B. Watson (1878-1958) estava especialment interessat en la conducta animal i va associar la conclusió de Pavlov a les fòbies.

Experiment de Watson (Provocar una fòbia a un nen)



Mary Cover Jones, es va interessar en el treball de Watson i va concloure que per poder utilitzar la dessensibilització sistemàtica s’ha de creure que de la mateixa manera que podem generar fòbies, les podem eliminar.

___PRÀCTICA____________________________________________________

El professor, Ernest Luz, va explicar dos casos de fòbies. Per grups n’haviem d’escollir una i aplicar la tècnica de dessensibilització sistemàtica.

Cas A: Nen que té fòbia als autobusos i es nega a pujar-hi:

Es tracta d’un nen de set anys que mentre mirava la televisió a casa la seva àvia va veure una notícia d’un tràgic accident d’autobús. Semblava que no li havia donat massa importància, però un dia el pare del nen està malalt i l’única manera que tenen l’àvia i el nen d’anar a veure’l és agafant l’autobús. Llavors la família s’adona que el nen té pànic als autobusos i es nega a pujar-hi.

Cas B: Nena que després que una abella la piqui no vol sortir al pati de l’escola:

Es tracta d’una nena de vuit anys que un dia estava al pati i una abella la va picar. A partir d’aquell dia es nega a sortir al pati (on hi ha abelles). Per més que la professora aconsegueixi fer-la sortir al patí ella va de seguida a la classe i es nega a sortir al pati.

El meu grup, vam decidir centrar-nos en el Cas B. Nosaltres som: L’Anna Fusté, la Laia Fauria i jo mateixa, la Laura Albó.

Un cop triat el cas, calia aplicar la tècnica de dessensibilització sistemàtica en 10 passos. L’objectiu era fer desaparèixer la fòbia a l’individu i millorar la seva qualitat de vida, com la de les persones del seu entorn.

Els deu passos que amb el meu grup van escollir per aconseguir que la nena superés la fòbia a les abelles són els següents:

1. Parlar amb els pares del problema que té la nena. Que proposin possibles activitats o solucions i explicar-los les que nosaltres hem pensat. Aconsellar  que no reaccionin de manera adversa davant de les abelles ja que això només agreujaria la fòbia de la seva filla.

2.    Iniciar el tema dels insectes a la classe d’aquesta alumnea, tot aprofundint en la vida de les abelles (com viuen, què mengen, com treballen, com s’organitzen, etc.). Per tal de què vegi que són uns animals corrents. Objectiu: eliminar la sobredimensió que la nena ha fet d’aquests insectes.

3.    Mostrar un vídeo on hi apareguin abelles, preferentment de dibuixos animats (Per exeple: L’ abeja Maya). Objectiu: Veure les abelles des d’un altre punt de vista. Un punt de vista més divertit i inofensiu.

4.    Fer una obra de teatre on es representi un rusc d’abelles. Tots els nens fan d’abelles i s’hi representa la seva vida. Objectiu: Entendre com s’organitzen i com sobreviuen aquests animals.

5. Durant l’hora del pati, que els nens des de la classe,  comptin les abelles que veuen. Volem recordar que abans de seguir cap al pas següent, s’ha d’haver dominat abans la situació anterior.

6. Activitat a la classe sobre què cal fer en cas de què et piqui una abella i com evitar-ne les picades. Objectiu: Que el nen es posi el menys nerviós possible i tranquil·litzar-lo, ja que veurà una possible solució al seu abast.

7. Mostrar un vídeo a la classe d’una possible excursió a un centre d’apicultura on hi apareguin abelles reals i se les senti brunzir.

8. Fer un terrari a la classe on hi tinguin unes quantes abelles.

9. Fer sortir la nena al pati. Durant el primer quart d’hora en companyia de la seva professora i després en companyia d’alguns companys. Observarem la seva reacció.

10. Excursió a un centre d’apicultura on ensenyen com es fa la mel, etc. Per esmorzar menjarem mel i ens acostarem a les abelles.

Conclusions:

La dessensibilització sistemàtica és un procés complex, però eficaç. Creiem que questa manera gradual d’acostar-se a les abelles pot ser efectiva tot i que depenent del nen aquest procés de superació de la fòbia serà més o menys ràpid. Com ja em dit, no farem un pas endavant fins que no veiem que s’hagi dominat la situació anterior i que per tant el nen es mostri relaxat davant la situació que nosaltres li proposem i la seva ansietat disminueixi.

L’eficàcia del nostre mètode es basa en anar coneixent progressivament més aspectes sobre les abelles per fer-li veure que no són uns animals gaire perillosos, com ha d’actuar en cas que la piquin i que sigui capaç de comprovar que es pot conviure amb aquests animals sense cap problema. A vegades, la desconeixença fa que agafem por a determinats elements perquè pensem que ens poden fer més mal del que realment poden fer-nos.

Per tant és importat que ho fem d’una manera jerarquitzada i que classifiquem les pors de major a menor. Així a l’hora d’aplicar aquest tractament ho farem de manera ordenada i basant-nos en aquesta classificació jeràrquica de les pors de l’individu.

Gràcies a aquesta pràctica hem pogut conèixer un nou mètode: la dessensibilització sistemàtica, que ens ha permès anar reduint una fòbia aprenent a relaxar-se en determinades situacions que a la persona li provoquen una ansietat. I ara podem traslladar aquest mètode a situacions de la nostra vida real, com la tensió que genera parlar en públic o l’ansietat que ens provoca fer un examen, etc.